"Tinc dues vides"

Esther Moreno ha renascut gràcies a un transplantament de fetge i ens relata com és viure tot el procés

per Laia Terricabras

Reportatges

Esther Moreno ha estat trasplantada de fetge fa quatre mesos i la seva història posa en valor la importància de la donació d'òrgans i teixits.
Esther Moreno ha estat trasplantada de fetge fa quatre mesos i la seva història posa en valor la importància de la donació d'òrgans i teixits. | Laia Terricabras

Fins a finals de mes, al vestíbul de l’Hospital d’Olot es pot veure l’exposició ‘Dues vides’ de Donem Girona, un projecte artístic que posa el focus en les noves oportunitats vitals que pot suposar la donació d’òrgans i teixits. En la inauguració de la mostra, dijous que ve, 11 de juny, hi intervindrà una jove garrotxina, Esther Moreno (Badalona, 1998), trasplantada de fetge no fa gaire. Pensant en ella i en els altres, els darrers mesos ha parlat de la seva experiència a les xarxes socials; vol contribuir a donar a conèixer tot el que hi ha darrere la paraula 'trasplantament'.

Has passat per un trasplantament de fetge fa molt poc. Quan va ser?
Fa quatre mesos. Va ser l'1 de febrer.

És molt recent. Et costa parlar-ne? 
No, em sento còmoda. Parlar-ne també és una teràpia per adonar-me del que m'ha passat. Quan a l'hospital em van dir que la cosa no pintava bé i que possiblement m'haurien de fer un trasplantament, jo vaig dir que sí, que em fessin el que volguessin, però no era conscient de què volia dir un trasplantament ni de les conseqüències que tindria ni que em canviaria així la vida. 

En quin moment et van dir que necessitaves un trasplantament de fetge?
A mi se'm va plantejar l'opció del trasplantament a Nova Zelanda. Estava viatjant per allà amb la meva parella i va ser quan em vaig començar a quedar groga. Allò va ser el senyal d'alerta. Fins llavors només havia estat cansada. Ho associava a la menstruació, al jet-lag... i no n'havia fet cas. Responent les preguntes als professionals, vaig veure que tenia més símptomes, però eren tan puntuals que no havia pensat que podrien ser d'una insuficiència hepàtica. Vaig estar quinze dies ben bons a l'hospital abans de poder agafar l'avió cap a Barcelona; em deien que no podia volar, que no arribaria. Allà, a Auckland, em va atendre un hepatòleg que em va enviar a Vall d'Hebron perquè hi coneixia una hepatòloga de renom.

De seguida que vas entrar a l'Hospital Vall d'Hebron vas rebre l'òrgan?
Hi vaig entrar un dilluns. Jo ja estava en un estat encefalopàtic, que vol dir que el meu cervell estava tan contaminat de toxines que delirava. No tinc memòria de res del que va passar, però sé que a la meva família se li va plantejar seriosament el trasplantament el dimecres i que els donaven unes 24 o 48 hores perquè arribés el fetge, perquè més enllà d'aquest termini no devien tenir clar que pogués tirar endavant. En va trigar 90, o sigui que va arribar el dissabte a la nit. Hi va haver la notificació, van anar a buscar el fetge, el van extreure i van tornar a Barcelona, i el diumenge m'operaven. De tot això, per sort o mala sort, no en vaig ser conscient. De fet, vaig perdre la parla i les reaccions a estímuls, i va arribar un punt que es plantejaven si era possible fer el trasplantament. Si el cervell havia deixat de funcionar, no serviria de res. A través de proves, van veure que sí que hi havia connexions i ho van tirar endavant.

Quina malaltia t'havia portat fins aquí?
Es veu que tinc una hepatitis autoimmune. I en el meu cas, fulminant, que vol dir que no avisa, que ataca directament. El cos percep que el fetge és un agent extern, com pot ser un virus, un bacteri o un fong, i l'ataca. Em van descartar totes les malalties possibles abans de dir que era l'autoimmune, que no té una sèrie de gens o de codis que facilitin identificar-la. L'autoimmune es diagnostica descartant totes les altres malalties. 

Estaves en una situació límit quan vas rebre el fetge nou. El teu cos el va acceptar bé d'entrada? 
Només connectar-lo va començar a produir bilis, que és molt bon senyal, i em vaig despertar al cap de poc més de 24 hores, que també és molt bon senyal. Però el posttrasplantament se'm va complicar una mica. Quan sortia de l'UCI vaig fer un rebuig —això forma part del trasplantament— i em van tornar a portar a l'UCI. Em van dir que mai havien fet tantes proves seguides a una persona, perquè no sabien d'on em venia. Tornava a estar encefalopàtica. Em va venir una crisi. Tot de coses diferents. Però ho van poder resoldre.
 

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia