Els ocells canten, l’aire mou les fulles dels arbres i no es veu ningú per enlloc. Aquest paisatge de Batet de la Serra és el que em rep. Aquí és on Dani López Pradas (Olot, 1994) treballa, compon i viu. Una casa rodejada de natura i solitària. Ell, però, no hi està mai sol: l’acompanyen la seva gata i les seves dues burres, la Coco i la Chanel. Fa pocs dies, el músic pujava a l’escenari del Teatre Principal d’Olot per rebre les Ales a la Cultura en una cerimònia molt emotiva, que va comptar amb la lectura de textos, vídeos d’amics i coneguts i actuacions de companys músics.

Què significa, per a tu, rebre les Ales a la Cultura?
Ara mateix vaig tan enfeinat que gairebé no he tingut temps de reflexionar-hi. Però és un honor molt gran i m’ho prenc com un compromís per seguir treballant.

Quan vas començar en la música?
Vaig començar amb sis anys. Els meus pares, sense cap conversa prèvia, em van dir: “Aniràs a classe de piano”. I em van deixar a l’Orfeó, on l’Àngel Rigau va ser el meu primer professor de piano i de saxo. Allà va començar tot. L’Àngel em va fer estimar la música. M’agradaven els Beatles i em deixava tocar les seves cançons. M’ho passava molt bé i em cuidava molt. Vaig començar fent piano, però van veure que era un nen que xiulava molt, em van dir que havia de fer vent i vaig triar el saxo. Vaig anar d’escola de música en escola de música. A l’Aula Musical, l’Anna Ahumada em va ensenyar la disciplina, que a mi em costava molt. Vaig anar a l’Escola de Música d’Olot amb en Xevi Pallàs i als Ministrers, i, cap a tercer d’ESO, em vaig adonar que volia dedicar-me a la música i em vaig posar a estudiar. Em vaig obsessionar, de cop només pensava en la música. Vaig anar al Conservatori de Girona un any i ja me’n vaig anar a Barcelona. Allà va ser una passada perquè, de cop, totes les preguntes tenien resposta: com es toca jazz? Com s’improvisa? Com s’escriu per a una big band o per a una orquestra? Per a mi va ser el paradís.

Toques molts gèneres. Sempre t’ha interessat ser tan versàtil?
No ho he anat a buscar. Ha sigut per petits enamoraments. Als quinze em vaig enamorar de la rumba catalana i em vaig posar a escoltar-la, després em vaig tornar boig amb la música clàssica i, més tard, amb el jazz. No soc especialista de cap, però m’agraden molt molts gèneres i els estimo, els cuido i els escolto. I puc treballar-los. Gràcies a això, puc connectar mons diferents.

I la música d’arrel?
Em va venir més des del punt de vista lúdic. Amb el meu amic, en Koldo González, vam crear el grup Stukat del Bolet. Vam tocar-hi durant deu anys i vam viatjar per Europa acompanyant la Marboleny. Jo estudiava música i, tot i ser mons diferents, s’alimentaven. A l’acabar la carrera, em van començar a arribar propostes de música tradicional.

No és un món fàcil, el de la música. Ho vas veure sempre clar?
No, no és fàcil. Aquí potser es veu el privilegi de la família on he crescut. Sempre ens van donar suport en tot. Per a mi no era tant pensar: “Em podré guanyar la vida amb això?”. Jo pensava: “Això és la meva passió”, i ells em donaven suport. L’estiu que vaig acabar la carrera vaig deixar currículums a escoles de música i ningú em trucava. Per sort, es van encadenar petits encàrrecs i des de llavors he anat molt enfeinat i no he acabat de respirar mai. Avui la part del negoci de la música sí que és molt present en mi.
 

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia