A les places i parcs de bona part dels municipis garrotxins, dimarts que ve hi arribaran uns quinqués que només veiem per aquestes dates. Transporten la flama del Canigó, des de dalt de tot del cim, per encendre les fogueres de la revetlla de Sant Joan, una tradició estesa arreu dels Països Catalans que ara celebra el seixantè aniversari. El foc que il·lumina la nit més curta de l'any reflecteix l'esforç i la il·lusió de milers de portadors voluntaris de totes les edats, coordinats per Òmnium Cultural a la comarca. Caminant, pedalant o corrent —o fent-ho tot!— mantenen viu aquest símbol d'identitat nacional. 

Circula un vídeo per WhatsApp. S'hi veu tot de gent abrigada amb plumífers i la caputxa posada, molt a prop els uns dels altres. És negra nit. La majoria porten el frontal encès. Darrere d'alguns caps, s'intueix una foguera que crema. La data i el lloc aclareixen el significat de l'escena: 22 de juny, al punt més alt del Canigó, a 2.784 metres d'altitud, al Conflent. Aquests dies s'estan enllestint els preparatius perquè es pugui tornar a reproduir. Aviat es renovarà el foc i es portarà a més de 350 poblacions dels Països Catalans, també a la Garrotxa, per la revetlla de Sant Joan. 

L'origen de la flama del Canigó és en un gest de Francesc Pujade, un veí d'Arles de Tec (Vallespir), el 1955; aquell any l'home va tenir la pensada de fer el foc de la nit de Sant Joan dalt de la muntanya mitificada per Jacint Verdaguer. El 1963 va ser la primera vegada que es va baixar la flama per encendre les fogueres dels pobles de la Catalunya Nord i poc després, el 1966, ara fa seixanta anys, va travessar el coll d'Ares i va arribar a les terres catalanes del sud, encara immerses en la dictadura franquista. Va ser així com, a mesura que s'escampava arreu de Catalunya, i també al País Valencià i a les Illes Balears, aquesta festa del solstici d'estiu es va convertir en una reivindicació identitària i cultural. 

D'aquí a pocs dies, la flama que no s'apaga mai al Castellet de Perpinyà serà conduïda altre cop al Canigó. Allà, després de la lectura d'un manifest —aquest any a càrrec del manlleuenc Ramon Torra i Orra—, amb el foc antic s'encendrà el nou. El ritual havia arribat a aplegar més de dues-centes persones al cim, però amb la pandèmia de la covid es va començar a regular l'abast de la convocatòria i avui només hi pot accedir una representació reduïda de cada equip de foc —en total, s'hi congreguen un centenar llarg de participants. 

I sí, entre aquests, hi ha una desena de garrotxins, els primers de tota una colla de voluntaris de la comarca que, fent relleus, caminant, amb bici o corrent, condueixen la flama carregada de simbolisme fins a diferents indrets de la Garrotxa. "Sense tot aquest volum de voluntariat que ho mou, no es podria fer absolutament res", deixa clar la coordinadora de la flama del Canigó d'Òmnium Garrotxa, Montse Coll. Ella mateixa és dels qui ressegueix un llarg trajecte a peu per recollir el foc al Canigó.

El foc del Canigó
"Jo coneixia el Canigó com el coneix la majoria de gent: hi havia pujat, havia vist la creu del cim i després havia baixat. No en coneixia aquesta altra vessant. Sents una emoció molt gran quan veus aquesta part",  assegura la Montse, excursionista habitual, parlant de l'ascensió nocturna que repeteix cada 22 de juny des de fa nou anys. Com ja van fer en l'edició passada, un grup de tres o quatre membres d'Òmnium Garrotxa sortiran caminant dilluns al matí de Vallter, al Ripollès, en direcció al refugi de Marialles. "Són unes tres hores i mitja de caminada. Uns 20 quilòmetres i 600 metres de desnivell. Descansem una mica quan hi arribem i a quarts de vuit ens n'anem cap al cim del Canigó." Tres hores més de camí i ja són a dalt.

"No és només anar a buscar el foc, sinó que és participar en una tradició molt nostra, que fa molts anys que es fa; cada any hi ha persones que ens movem pel mateix i formem part d'aquesta cadena. A més, hi ha una part de responsabilitat, perquè portes una flama que després encendrà moltíssimes fogueres", observa la Montse, que destaca el sentiment de germanor que es viu aquest dia al costat de voluntaris anònims. "De fet, a muntanya és més fàcil fer vincles. Al refugi, algú fa foc i el compartim. O a dalt al Canigó, un treu una mica de ratafia i en reparteix a qui té al voltant", apunta. Trescar per valls i colls i cims és, inevitablement, font de coneixences i aventures. "Fa dos anys, quan anàvem caminant de Vallter cap a Marialles, ens vam trobar un noi amb bicicleta que feia una setmana que havia perdut el seu gos per aquella zona. Era un gos cec. Nosaltres anàvem a buscar la flama, però vam estar tot el camí cridant el nom d'aquest gos, i abans d'arribar a Marialles el vam trobar. Vam trobar en Nero sa i estalvi i va ser molt maco."

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia